TARDA D'HIVERN

Les volves de neu es desprenen d'un cel gris i fred serpentejant amb la calma dels pobles perduts, entre la gent enfeinada i apressurada de la ciutat curulla de cotxes, semàfors i edificis construits a corre-cuita amb l'estil de les coses fetes sense paciència i sense conèixer els límits del bon gust.
Des de la finestra de casa meva, puc contemplar sota un cel raspós, com el paisatge es va cobrint de color blanc.
Les agulles del rellotge que presideix la buidor d'un espai que conforma un passadís que uneix les habitacions amb la cuina, marquen les hores i van deixant enrere moments, instants de vida que no tornen mai més a les nostres existències. El rellotge, eina i símbol del pas del temps, sincronitza la claror del dia i les clarianes que es van obrint camí en la foscor d'un cel emprenyat amb ell mateix i que plora volves de neu en un discret silenci.
Un vent mandrós i fred bufa entre els cabells daurats d'una noia que ens recorda la llum estiuenca, com si fossin espelmes que vol apagar.
Les fulles de la tardor, ja avesades al soroll de les fredes i passetgeres petjades dels vianants esqueixats contra els murs de la avorrida quotidianitat, de la feroç competència i de la rapiditat d'una societat que camina a ulls aclucats, queden amagades sota l'ombra inexistent d'un arbre que em saluda tot movent les seves branques nues.
La presència de la neu calla els estressants brogits típics de la ciutat i la ressó del silenci travessa la meva finestra i em fa notar que el rellotge s'ha parat fa una bona estona i ja ningú vigila el pas d'un temps que sembla immaculat com la neu.