jueves, 2 de diciembre de 2010

TARDA D'HIVERN

Les volves de neu es desprenen d'un cel gris i fred serpentejant amb la calma dels pobles perduts, entre la gent enfeinada i apressurada de la ciutat curulla de cotxes, semàfors i edificis construits a corre-cuita amb l'estil de les coses fetes sense paciència i sense conèixer els límits del bon gust.
Des de la finestra de casa meva, puc contemplar sota un cel raspós, com el paisatge es va cobrint de color blanc.
Les agulles del rellotge que presideix la buidor d'un espai que conforma un passadís que uneix les habitacions amb la cuina, marquen les hores i van deixant enrere moments, instants de vida que no tornen mai més a les nostres existències. El rellotge, eina i símbol del pas del temps, sincronitza la claror del dia i les clarianes que es van obrint camí en la foscor d'un cel emprenyat amb ell mateix i que plora volves de neu en un discret silenci.
Un vent mandrós i fred bufa entre els cabells daurats d'una noia que ens recorda la llum estiuenca, com si fossin espelmes que vol apagar.
Les fulles de la tardor, ja avesades al soroll de les fredes i passetgeres petjades dels vianants esqueixats contra els murs de la avorrida quotidianitat, de la feroç competència i de la rapiditat d'una societat que camina a ulls aclucats, queden amagades sota l'ombra inexistent d'un arbre que em saluda tot movent les seves branques nues.
La presència de la neu calla els estressants brogits típics de la ciutat i la ressó del silenci travessa la meva finestra i em fa notar que el rellotge s'ha parat fa una bona estona i ja ningú vigila el pas d'un temps que sembla immaculat com la neu.

4 comentarios:

Anónimo dijo...

ciutat curulla de cotxes....
A mi m'agrada més l'estil del d'ahir.... però queda clar que pots amb els dos. Facis el que facis jo et llegiré sempre.

Mercedes dijo...

I jo llegiré sempre els teus comentaris...gràcies.

Carles Garcia Guinda dijo...

Ara que soc més gran - només per edat perquè el Peter Pan el duré a sobre sempre com a home - mascle - varó que soc) em molesta cada vegada més l'hivern, el cel elèctric grissós, l'aire fred que et contrau els pulmons, l'excés de roba, i la despesa elèctrica per a la calefacció. Només perdono la capacitat hipnòtica de la neu vista darrere una finestra, o d'una bona llar de foc que sap estar encesa al llarg de tot el dia... Disortadament soc ciutadà de litoral i ni neu, ni llar de foc. Potser haure de passar l'huvern més a l'interior(físic, no psiquic). El cert es que trobo molt a faltar la primavera avançada que fa frontera amb l'estiu i que a les nits exigeix sortir al carrer amb un jerseiet d'aquests primets i suaus al tacte, per poder prendre un te calent - o amb gel - a una terrasseta devant el mar, mentre veus les fases de la lluna i t'acarona el dolç brogit que ve del mar. Good bridge!

Anónimo dijo...

Falta un capítol de Girona i Begur. Segur que tu els fas millors del que són.... perquè Mercè tu ets moltes coses, però per sobre de tot, ets l'hòstia!!!