BEGUR

Trastejant silenciosament pels carrers de Begur m'ensopego amb les sensacions que porta un vent lleuger, calent i cridaner al mateix temps. Carrers d'amplada generosa, ordenats, nets, on podem trobar unes jardineres que donen vida a unes flors plenes de vida i de color.

Em deixo portar per les cames, els peus deixen en el passat oblits d'un present plé de passió, la passió de comunicar-se i conèixer-se, són també oblits d'un futur incert, com tots els futurs.
Les cases blanques, acolorides, d'estil indi, conreades en la pedra de Begur, parides de les entranyes de la terra, s'assabentan de la meva presència, però discretament, segueixen amb les portes i les finestres tancades perquè és encara massa aviat per intimar.

Begur em recorda a la Provença de la França, però és sobretot una aigua barreja dels colors de la liguria italiana i la sobrietat de les cases de pedra de la Toscana.

Begur, s'ha quedat enrere, i potser no aconsegueixo suportar la distància que em separa de tot allò que em posa la pell de gallina.