martes, 16 de noviembre de 2010

DESPERTAR A BARCELONA

Quan menys t'ho esperes, el despertar t'aixeca dels somnis, sobtadament, els deliris que van surtir empedrats a la foscor de la nit, van morint en la claror i la esperança d'un nou dia que respira al nostre costat.

La tardor ens recorda que no estem fets de fusta, que els dies passen massa ràpids i que les fulles que el vent aixeca són històries d'un oblit sense esperança.

Sobre la taula raconera d'un menjador encara no sé si els humans escombren amb paciència els somnis de la nit i es recolzen sobre els mateixos.

Les persianes, feixuges i amb els ulls mig aclucats esperen retrunyir en silenci i deixen passar com un fràgil alé de vida el desconsol dels nens més petits que amb crits de mami, avesats a la gent que passa enfeinada, fen palesa en els cors més sensibles, transmitint tota la tristesa, el dolor i la sensació d'incertesa dels primers moments de desconnexió del afecte incondicional.

Delerosa de rebre les ordres taxatives de la llum d'una terra que em transforma dins de la meva preuada llibertat, encara no sé si avui el sol també lluitarà per surtir entre els núvols i fer-me l'ullet de bon dia.

No hay comentarios: