LA NIT DEL CAMP

Ens apropem a l’estiu i les nits són cada cop més curtes. El sol s’amaga tard, cap a les nou i mitja del vespre i la llum celística no s’apaga del tot fins a les deu, de la nit. 

Al bell mig del camp la vida té un so diferent, sobretot quan obro la finestra per refrescar l’habitació que ha pres el sol tota la tarda. 

Unes fulles perdides a sobre l’aigua d’una piscina de color d’estany  resonen en l’horitzó d’una vinya seca i pansida. 

Un gat blanc i esmolat per la gana es passeja pels teulats i grata amb les seves ungles el borrissol de les platejades oliveres. Les branques dels arbres han deixat de fer ombra a uns horts conreats sobre el misteri d’un carreró desert. 

Dins d’un riu rònec hi reposen unes granotes que de nit, val més que callin. Ara que ha arribat el temps de segar, es barrejen els colors verds intensos amb els groguencs daurats. El vent mou les branques més altes amb un aire indiferent, una mica baliga – balaga.

L’herba selvatge creix a l’atzar i els ucells han deixat de cantar perquè han vist morir la llum als vidres de les cases. Em sento petita i miserable davant a tota aquesta pesantor universal.  Tot plegat té un aspecte fantasmalitzat però amb un esperit folgat i amable. La naturalesa, de nit, es torna d’una majestat dolça i reposada; el soroll sord entra per la finestra oberta que de dia, mira de reüll l’entrellat grisós de la vida humana.

Bones nits.