VUVUZELAS

El viernes se juega la Copa del Rey, eso he oído. Creo que en Madrid, y también creo que se la disputen dos equipos, digamos...¿localistas? Estoy un poco lejos del lugar donde se celebrará este evento deportivo, pero intentaré comprarme unos tapones para los oídos, con el fin de no oír los pitidos que emitirá el vulgo mientras da una tono político-revolucionario y destroza el concepto de la "deportividad".
Los africanos tienen una costumbre similar, pero utilizan un instrumento, están más preparados: las famosas vuvuzelas. Lástima que no usen vuvuzelas "questi tifosi meschinetti", porque con la crisis, quizás habría aprovechado la ocasión para vender alguna.

Bé, després d'haver parlat una mica de l'actualitat que més preocupa a la societat, començaré a escriure en aquesta llengua catalana perquè em surt del fon de la vuvuzela, com una mena de crit animal.

Avui el meu ànim ha contrastat amb la claredat del dia, que s'ha despertat esplèndid ja de bon matí. Si tingués la llàntia màgica de Aladino, i pugués triar tres desitjos, serien aquestos: tindre una manera segura per poder vèncer les dificultats, treure importància als errors i saber capgirar els problemes, i ja posats, la truita de patates.
Avui he plorat perquè tinc tendència a sentir-me culpable per tot i a arrossegar remordiments ridículs i perquè la olor de promeses i de vida que torna a començar s'enfilava dins dels nasos dels desconeguts amb els que em creuava, però jo no era capaç de sentir aquest flaire de primavera.
Em ficaré al llit perquè em sento arraulida, potser que amb el meu cap em toqui els genolls i, abraçant-me les cames, em tapi del tot per amagar-me de mi mateixa. No vull burxar més la ferida perquè estic de mal humor i tinc ganes de plegar, de tot plegat.

Comentarios

Entradas populares