domingo, 27 de noviembre de 2011

DESOLACIÓ



DESOLACIÓ

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí,
obert i sens entranyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.

I l'amargor de viure xucla ma arrel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m'aida a esperar l'hora de caure un sol conhort.

Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca;
sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort.

Joan Alcover

1 comentario:

Anónimo dijo...

Perquè vas fer l’impensable a l'arbre sec no li escolto el cor
el sol se'l mira, la pluja el mulla i crec que la rosada no li vol dir res
fins i tot el vent murmura en silenci, fins i tot algú diria que el vent s'ha ofès
perquè el sol, vent i puja són savis i saben que l'arbre és mort.

L'estació veu passar dos nàufrags assedegats
un passeja el que volia, l'altra sospita que s'ha fet mal
hores abans han jugat amb sarna amb l'home desesperat
que intuia que en aquell paper s’escrivia una mena de punt i final.

Viatgen juntes dos vides que s'estimen i lleugeres d'equipatge
una és gris i amorfa, una vida absolutament subliminal
l'altra força el cor a bategades i sembla que frueixi causant mal
tots dos saben que els ha arribat la temuda fi del viatge

L'arbre ja és a terra, qui sap si l'ha matat el fred, la pluja o la neu
ha estat patrimoni de miserables que han fet de la fusta llenya
ja res importa massa, ni tan sols tot el que això ens ensenya
perquè l’únic que ens queda és allò que mai volíem: l'adeu..

Bon viatge