domingo, 7 de agosto de 2011

EL GLOP DE LLET AMB COLA-CAO I LES NOTÍCIES

Aquest matí abillada en un virolàs barnús, he donat una llambregada a les notícies protagonistes dels diaris. Vaig començar la lectura al mateix temps que un esmorçar famolenc. Un glop de llet amb cola-cao es va quedar ficat a la meva gorja com si fos un rodet del cinc. No podia respirar i he sentit una frisança des de el cap fins als peus. Tenia aquel maleït glop clavetejat a la gola amb un bri de galeta, d'aquestes meravelloses galetes integrals que et fan anar de ventre en un temps en el que no mengem massa llegums. El meu pare em va mirar amb sorna al mateix temps que em donava una forta sotragada a la esquena, que em va fer foragitar el glop de llet amb cola-cao i un bri de galeta integral. No m'agrada la barrila, però vaig sentir un gran plaer de lliurament i hauria proposat un diumenge de festa al condomini, barra lliure per tothom, això sí, sense llet ni cola-cao!!
Bé, en posar-me a llegir les notícies, vaig sentir impotència per no saber interpretar alguns fets, dolor d'ànima per no poder fer res, m'he adonat que no conec per res la vida fastuosa dels milionaris, que encara existeixen en temps de crisi i em vaig convèncer que la meva apariència tranquil·la fos real. Em vaig quedar una bona estona com un estaquirot davant al diari, el meu pare em va mirar i em va fer una muda salutació a la que jo vaig contestar amb un silenci còmplice. El meu pare, tot s'ha de dir, té un problema als peus (artrosi) i com que ja té 71 anys, el metge ha dit que és millor deixar-se d'operacions i fer servir unes bones plantilles, així que  l'hom  dorm amb sabates perquè diu que li fan molt bé, però ja li he dit que això no va bé per a la circulació i sembla que avui se les treurà per anar al llit. 
Quan la pregona tristesa envaeix la meva pensa o la meva pensa em crea una accentuada arruga al meu rostre em dona per mantenir un soliloqui intern, hi ha qui es torna més taciturn o qui queda imperat per la gatzara. Avui és diumenge, els diumenges són més aviat tedis i bucólics, i a Bilbao el sol i un fresquívol ventijol juguen a qui guanyarà, ja us ho diré. 

1 comentario:

Anónimo dijo...

Darrerament tot sembla un inacabable diumenge grisós. A estomac s’ha instal.lat alguna cosa impossible de definir, noto com els sentiments de cop s’han posat a barallar-se entre ells i ningú hi posa remei. Davant meu, la caixa d’Orfidal s’insinua com les putes a les rotondes de l’Empordà, he de mirar de no sucumbir a la facilitat. El temps passa molt lentament i sembla tenir una cua que t’explica precisament això: que està passant i ja no pensa tornar.
El gos també passa un mal estiu. Em mira i m’explica alguna cosa que no se entendre. Ell sap que no estic bé i es preocupa. Tot i que el vaig lliurar de la calor amb una bona esquilada, el seu baf m’indica que torna a tenir calor i que s’avorreix. Pobret, ell paga les poques ganes que tinc de jugar. Miro el servei metereològic, em ha for que havent fet un juliol atípic faci un setembre "estiuenc". No aclareixen res. No suportaria una pròrroga de tedi i desil·lusió a la tardor. Que fer, amb qui i perquè són les preguntes, la banda sonora d’aquesta maleïda costum de fer cada any una "cançó de l’estiu".
La meva "cançó de l’estiu" aquest cop no és una balada, un rock’and’roll, aquest estiu no tinc cançó. No puc buscar la llum perquè el problema potser sigui un excés de llum, no ho sé. Necessito el fred, el vent i algú que m’expliqui que l’estiu no és necessàriament tant dolent. I no tinc ningú que ho faci.