SIURANA (TARRAGONA)

Arribo a Siurana, poblet de Tarragona completament empedrat. Fa xafagor, molta calor i el sol em va obrint un paisatge curull de sol i ombres. Algunes pedres rellisquen inexorablement pel pas del temps i algunes finestres tanquen intimidades mentre d'altres piquen l'ullet al turisme que va deixant accent afrancesat.

Un cartell a l'entrada del poble, dona un avís concís i disciplinat: "Es prega no entreu els vehicles al poble". Dit d'una altra manera: no vingueu a fotre el calet ara amb sorolls i contaminació. Em sembla molt bé, segur que algún turista fent-se l'orni ja ha trencat el silenci absolut d'aquesta joia de lloc.

Una timba rocosa dona un cert ambient temerari al paisatge. La llegenda diu que una Reina Mora es va llençar amb el seu cavall, timba avall, perquè no es volia convertir al cristianisme. Diuen que encara es veu la marca de frenada del cavall, que en veure-se a sobre l'abisme, enarborant-se i lluitant per no acabar en un destí que no havia triat, davant a aquella situació tensa i anguniosa, va deixar l'impronta de la seva petjada selvatje a sobre la roca; jo la vaig buscar pero no la vaig trobar, potser m'encisava massa tot plegat per fixar-me en una petjada. El silenci només trencat pels crits d'uns ocells, les cases empedrades que em fan recordar pobles de la Costa Brava com Pals o Peratallada (malgrat les diferències siguin ineluctables), els carrers buits de enrenou i de tibantor, són la porció d'espai que alguns veïns trien per socialitzar, asseguts a sobre una cadira, xerrant, o senzillament bressolar la calor estiuenca.

La meva joventut, encara impúdica, ha passat per aquest poble, no deixarà petjada o impronta com la del cavall de la Reina Mora, però val a dir que quan els moments displicents es presentin a la meva vida, treuré del calaix dels records imatges de pau ineludible com la que desprenen pobles on el silenci es repectat no només al cimitiri.