sábado, 2 de julio de 2011

AQUESTES FLORS...QUESTI FIORI...


Aquestes flors estan avessades a sentir entre les seves branques seques el bufar embogit de la tramuntana.
Aquestes flors demanen vida dins d'un espai mort.
Les clapes de llum d'un dia d'hivern van il·luminant d'esma moments que no miren cap al futur.
Aquestes flors, són testimonis de les piuladisses matinals, del brugit de tramuntanes, de turistes que omplen el buit i la falta de sons amb conceptes en distintes llengues, i és que el turisme és poliglota.
Aquestes flors, donen vida com en un cimitiri qualsevol, a una casa envaïda pel silenci, només trencat pel xiulet del vent que s'enfila per finestres i portes, del que brollen sentiments del passat que són els pilars que suporten aquesta llar en el present.
Aquestes flors es van quedar en el magatzem de records d'un temps que ja és passat.

ITALIÀ

Questi fiori sono abituati a sentire tra le loro branche secche, il soffio impazzito della tramuntana.
Questi fiori chiedono vita dentro di uno spazio morto.
Le macchie di luce d'un giorno d'inverno illuminano senza indirizzo, momenti che non guardano verso il futuro.
Questi fiori, sono testimoni del gorgheggio mattinale degli ucelli, del borbottio di tramuntane, di turisti che riempono il vuoto e la manca di suoni con concetti in diverse lingue, perchè il turismo é poliglota.
Questi fiori, danno vita come in qualsiasi cimitero, ad una casa invasa dal silenzio, soltanto rotto per il fischio del vento, i piferi che s'infilano dalle porte e le finestre, e da questo silenzio sorggono sentimenti passati che nel presente sono le colonne di questa casa.
Questi fiori sono rimasti nel magazzino dei ricordi d'un tempo che ormai é passato.

5 comentarios:

J.B. dijo...

Ostres, és casa meva, no m'havia fixat!! això m'obliga a rellegir el text, cosa que evidentment he fet. D'entrada una curiositat: totes aquestes plantes van sortir d'una teula d'un bar de Begur que van reformar. Elles soletes s'han cuidat, han crescut i han fet vida. La seva vida. En tot aquest temps, molt, el bar ha canviat d'amo, el fill del propietari del bar s'ha separat i ja no viu a Begur, una de les seves passions a la vida. Les flors segueixen a casa. La pols i l'humitat s'han fet els caps del castell amb dura pugna amb el silenci com molt bé descrius. Suposem que hi ha silenci... per molt evident que sigui mai ho sabrem del tot, és difícil sentir on no s'està, una pregunta sense resposta, especialitat de la casa.
Avui m’he agafat el dia lliure i he anat a la casa. És curiós, he pensat molt en aquestes flors sense saber que eren protagonistes d’un relat. He pensat regar-les però he dubtat... si soles estan tant bé, vols dir que val la pena molestar-les? els cal el meu ajut? No. Però, que carai, un dia és un dia i un extra d’aigua l’agrairan. El balcó on viuen és un lloc genial. Potser és passió de pare però he vist poques coses més belles a la meva vida. Domina un sector estratègic del poble. Alhora pots veure el Mas Pinc, el Cap sa Sal i una part de mar on no hi ha fàcil accés. Miro, oloro i escolto. El paisatge l’he descrit i l’olor era de pi, sal i estiu. Com que no tot podia ser meravellós, una gent afortunadament eventual arruïnava la banda sonora amb uns crits absolutament innecessaris. Espanyols, això no falla mai. Recordo aquesta mateixa escena pocs mesos enrera. La barana, de ferro forjat s’està rovellant a pesar d’un tractament intens fet fa uns anys. La duresa del ferro contrasta amb la fragilitat de les flors, que sense tractament regnen aquell espai. Les flors segueixen a casa. En pocs moments la casa ha donat un tomb. L’aire i la llum li han donat una pàtina de vida gairebé de sobte i et regala la sensació que amb una mica d’esforç la deixaré en forma. Avui és un dia especial, època de canvis. He canviat les cordes a la guitarra i he llençat una caixa de pantalons de quan pesava 40 quilos més. Ja no em faran cap falta. Gastaré pantalons, gastaré sabates, malauradament (no per tothom) marxarà la persona que em va donar la vida i una cosa tinc clara: les flors seguiran a casa. I ara que les miro m’adono que el que ha estat apunt de sortir de la casa he estat jo. Un deute de poc fa de segadora i la planta que tallaven era jo. Però no han pogut amb mi. I en aquest teu escrit farcit de metàfores afegeixo una afirmació: l’esforç val la pena. Soc la proba vivent.
J.B. I

J.B. dijo...

He encarregat una porta nova. Ja serà la tercera... curiosament la fusta masissa i valenta sempre perd amb el clima, la sal i el tedi. Però les flors seguiran a casa. I de totes les metàfores, sincerament brillants, jo em quedo amb les flors, que he decidit incuir a la meva vida. No és que abans no hi fossin, és que no m’havia donat que també hi eren i que hi ha fortalesa en la fragilitat. I m’han donat una lliçó. Potser és la crisi dels 50, segurament, però solo aferrar-me a les coses que veig clares i avui el dia ha ajudat. Les flors, les meves flors viuen en un carrer de pedra, bonic, amb el vent necessari per estar sempre nét. I les flors segueixen a casa. Avui ningú m’ha trobat a faltar. Els clients, suposo, em premien la feina feta encara que tard, la familia enten que necessito un recés i altres estaran degustan les exceléncies del Iogourt i altres lactics. Soc menys important del que em penso i del que em volen fer pensar. Tota la gent que em necessita podrà entendre que unes hores a la setmana les penso dedicar a les meves velles companyes de viatge. Necessito un portàtil, deixar llast i escoltar-les una mica més. Són infinitament , més sabies que jo, de bon tros. M’espantava la guitarra, ella tampoc suporta bé ser ignorada però que carai... és una Ibànez, una autèntica joia, i m’acabarà perdonant, ho se, la conec prou bé. Jo ja m’he perdonat, no em queda altra alternativa, tampoc m’he portat tant malament. I per sobre de tot, del temps, del mar, de l’aire i de mi mateix una cosa no la mourà ni Déu: les flors, seguiran a casa. A casa meva, Begur.
J.B. II

Mercedes dijo...

M'agrada que defineixis les meves metàfores com brillantes, només vaig tancar els ulls i pensar a un matí d'hivern assolellat i proper al nadal, un matí viscut en el passat.
El que més m'agrada és que, aquestes metàfores hagin servit d'embranzida per donar llum a la casa, encara que hagi sigut d'una manera telepàtica.
Enhorabona per la porta nova!

Anónimo dijo...

J.B.
Et deia que "telepaticament" no ho se pas.... inagino ón tenies el cap en aquells moments. (prefereixo no fer-me una idea molt gràfica) El teu escrit era bo, merexia se contestat. En ell trobaràs la millor versió de mi. La llàstima és que l'escrit que hem estat més fins sigui en realitat un comiat. El seguiré llegint, com he fet sempre.

Anónimo dijo...

J.B.
Et deia que "telepaticament" no ho se pas.... inagino ón tenies el cap en aquells moments. (prefereixo no fer-me una idea molt gràfica) El teu escrit era bo, merexia se contestat. En ell trobaràs la millor versió de mi. La llàstima és que l'escrit que hem estat més fins sigui en realitat un comiat. El seguiré llegint, com he fet sempre.