UN DIUMENGE QUALSEVOL

Avui és diumenge, mai m'han agradat els diumenges, tediosos, amb aquest regust de comentarista de futbol, és clar que tampoc m'agrada "il calcio", però darrerament, si no vols estar socialment fora de les converses que sovintejen entre amics, coneguts i altra mena de humans, has de veure al menys els partits del Barça. Segur, de ben segur no importa si coneixes la Batalla del Coll de Panissars, o qui era el duc de Noailles, l'important és saber qui és Messi i haver vist en directe l'entrada dels guanyadors de la Champions a la terra que els ha conreat deportivament.

Mai hauria imaginat quan de petita feia els deures i sentia de rerefons als comentaristes de futbol a la ràdio que el meu pare engegava cada diumenge, que un demà jo hauria aprés conceptes d'aquesta mena de sport i fins i tot hauria vist partits televisats. La meva mare compartia amb mi aquesta sensació de melangia dels diumenges i aquesta mena de tristessa provocada pel só "en off" de la ràdio del meu pare que omplia el silenci de la casa. El temps fugit i la meva mare ja fa temps que no hi és entre nosaltres, però si tornés per unes hores, pensaria que estic delirant, quan es va anar jo estudiava grec i l'Origen de la tragèdia greca, i les truites, les truites normals, a la francesa, em sortien perfectament, era tot un espectacle com les cuinava. Bé, ara estudio català, miro el futbol a la televisió amb el meu pare i he perdut molts cops cuinant les truites.

Tot això, per dedicar a la meva mare, aquest poema que he trobat de Rosa Leveroni i que m'ha encisat:

Testament

Quan l'hora del repòs hagi vingut per mi

vull tan sols el mantell d'un tros de cel marí;

vull el silenci dolç del vol de la gavina

dibuixant el contorn d'una cala ben fina.

L'olivera d'argent, un xiprer més ardit

i la rosa florint al bell punt de la nit.

La bandera d'oblit d'una vela ben blanca

fent més neta i ardent la blancor de la tanca.

I saber-me que sóc en el redós suau

un bri d'herba només de la divina pau.

Rosa Leveroni