LA MORTE / LA MORT / LA MUERTE




Hace un tiempo me recomendaron la película SALVADOR PUIG ANTICH de Manuel Huerga. No hace falta tener una sensibilidad especial, para quedar impactado por la dureza de esta historia real llevada al cine.
El ciclo vital se compone de tres fases fundamentales: nacimiento, crecimiento y muerte. Del nacimiento no tenemos recuerdos almacenados, lo que es una pena porque junto con la muerte, son los dos momentos más importantes de nuestra existencia. Nos hablan de cuánto pesamos al nacer, cuánto medimos y sobre todo dónde se escucharon por primera vez nuestros gritos de recién nacido pero no conseguimos recordar aquellas sensaciones vitales: nuestra piel rozándose con la vagina de nuestra madre, el corte del cordón umbilical que significará el inicio de una vida más independiente, la mirada cómplice con nuestros padres y la presencia extraña de médicos y enfermeras.
Después llega el crecimiento, nos vamos desarrollando, nuestro físico va cambiando y nuestra personalidad va tomando forma, en función de genes y experiencias vividas.
Finalmente, llega la muerte. Impotencia, tristeza en la mirada, miedo, angustia son algunas de las sensaciones que experimentamos cuando alguien se va, y cuanta más querida y cercana sea la persona que perdemos, se acentúan ciertas sensaciones, convirtiendo la tristeza en un sufrimiento constante.
Hoy mientras bajaba unas viejas escaleras de un antiguo edificio, me he quedado en la parte superior esperando que una anciana subiese a su paso, al que la edad y su operación de rodilla le impone; hemos tenido tiempo de hablar, y con resignación me explicaba que justo ahora hace un mes que su marido se murió de una operación de caderas, "todo iba bien", comentaba, "peró se le complicó una infección a los riñones con la próstata...él decía que la infección la cogió en el hospital...pero...." Yo he sentido impotencia y rabia. La muerte nos crea este tipo de sensaciones.
En la película de Salvador Puig Antich nos impactamos ante una muerte atroz, lenta, fuese quien fuese este señor, no somos quién para poner las manos encima a nadie, y mucho menos para torturar hasta la muerte.
Salvador se estaba muriendo, lentamente, se iba, injustamente nadie podía hacer nada para parar aquella bestialidad mientras su hermanita, corría hacia a su hermano al que quería despedir.

CATALÀ

Fa temps que em varen recomanar la peli sobre Salvador Puig Antich de Manuel Herga. No cal tindre una sensibilitat especial, per quedar impactat per la duresa d'aquesta història real portada al cine.
El cicle vital es compon de tres fases fondamentals: naixement, creixement i mort. Del naixement no tenim records emmagatzemats, fet que és una llàstima perquè juntament amb la mort, son els dos moments més importants de la nostra existència. Ens parlen de quant pesem al néixer, de les nostres mides i sobretot del lloc que va escoltar els nostres crits de nadó per primera vegada, però no reeixim recordar aquelles sensacions vitals: la nostra pell roçant-se amb la vagina de la nostra mare, el tall del cordó umbilical que suposarà l'inici d'una vida més independent, la mirada còmplice amb els nostres pares i la presència extranya de metges i infermeres.
Després arriba el creixement, ens anem desenvolupant, el nostre físic va canviant i la nostra personalitat va agafant forma, en funció de gens i experiències viscudes.
A la fi, arriba la mort. Impotència, tristesa als ulls, por, angúnia, son algunes de les sensacions que experimentem quan algú se'n va, i a més estimada i propera és la persona que perdem, més s'accentuen determinats sentiments, fins al punt de fer esdevenir la tristesa en un patiment constant.
Avui mentre pujava per les escales d'un edifici antich, em vaig quedar a dalt, esperant que una senyora gran pujés al seu pas, més lent, al que la seva edat i operació de genoll li permeteva; hem tingut fins i tot temps per xerrar una miqueta, i amb resignació m'explicava que tot just ara fa un mes que va perdre al seu marit, "tot anava bé" va dir, "però se li va complicar un'infecció als ronyons amb la pròstata...ell deia que havia agafat l'infecció a l'hospital però..." Jo vaig sentir impotència i ràbia sentint la seva resignació davant a una vida gairebè acabada. Els cops lents de la punta de goma de la seva crossa marcava el ritme de la seva vida. La mort ens provoca aquesta mena de sensacions.
En la pel·lícula de Salvador Puig Antich, quedem impactats davant a una mort esgarrifant, lenta, fos qui fos aquest senyor, no som ningú per posar les mans a sobre un altre, i molts menys per acabar amb la vida dels demés.
Salvador s'estava morint, lentament, se'n anava, injustament ningú podia parar aquella bestiesa i la seva germaneta correva cap a un germà que volia acomiadar.

Comentarios

Entradas populares