GENOVA PASQUA 2011

Tot just la calor començava a escalfar els vidres de les cases, quan vaig passar unes setmanes a la ciutat de Génova, que ja conec prou bé, i el que no conec l'hauria de conèixer, perquè ja son deu anys que aquesta ciutat i jo tenim una relació molt especial.

Els edificis antics dels segles XVIII i XIX construits aleshores, donen un flaire molt elegant a la ciutat. Les amples finistres d'aquestes construccions, quan les persianes estàn obertes de bat a bat, són hospitalaries amb la llum i deixen passar la claredat enlluernadora i engrescadora del matí, o les primeres hores de la tarda.

El palazzo Ducale, deixa la petjada del que fu Genova en el segle XII: una república idependent. En aquest palau es reunien els senyors més importants de la ciutat, els Ducs, d'aqui ve el términe Ducale que vol dir Ducal o pertanyent al duc. Ara perteneix a l'ajuntament i es fan exposicions de tota mena, de caràcter artístic. Ara hi és (fins al quinze de maig) una exposició d'imatges de Robert Capa, el famós fotógrafo de guerra.

En aquells temps segurament l'immigració encara no havia endut pels carruggi o carrers estrets la llengua espanyola, que actualment es sent parlar molt, per exemple donant un volt pel barri vell, cubans, cubanes, immigrats de tota la Sud América fan forolla per aquelles contrades amb un tó menys diplomàtic i sense compassar el ritme més acelerat de la llengua italiana. En canvi, no és fàcil sentir parlar el genovese, el dialecte de la Regió Ligure, a tret de alguna paraula isolada o frase que les famílies més arrelades a la terra conserven en el patrimonio familiar. Tinc una gran quantitat de fotos de Génova, i és clar que també del palau Ducal, però ara mateix no la trobo, totes maneres, en internet segur que hi és la foto, val la pena donar-li un cop d'ull, disculpeu la meva mandra.

La quotidianitat de la societat actual a Génova, és com en qualsevol altra gran ciutat europea, tràfic, contaminació, immigrats en busca d'una vida millor, però es distingueix, perquè les cases miren la vida quotidiana des de unes finestres amples i amb unes persianes típiques de la Liguria, es poden obrir a meitat i així fer una becaina o xubaquet sense que l'excess de llum ens molesti massa.

Si, ja sé que parlo molt de les finestres, però va ser la cosa que més em va quedar ficada al cap, això i els colors de les cases, vermelloses, groguenques, fins i tot amb dibuixs, tot i que aquesta particularitat és més aviat de la zona propera al mar. El centre de la ciutat té un color més aviat gris, però no m'escapa de la memòria mai, els pòrtics de Via XX Settembre, amb el paviment típic genoves, i la teulada amb referències pictòriques de diversos tipus. En fi, tot un passeig entre gelateries, bars on fan el caffé caffé...com el nocciolato...uhmmmm quina bondat de Déu!!! això no és pot explicar en quatre linees en un blog...això és per tastar-lo i degustar-lo fins a la fi, que costa 2.50 €, potser hagi salit el preu, aquest any no he volgut caure en la temptació. Va, diré el segret: porta nutella al fons....

Volia dir també que aquells senyors que passejaven en el segle XIX amb barret i vestits de manera molt elegant, ara han sigut canviats per senyors que van de bòlit en els "motorini", això si, sempre amb casco, que això no és Civittavecchia, i tampoc Napoli, però han canviat el barret pel casco i els rellotges que els penjaven de la xaca amb una cadenita per l'iphone.

Les olors que surten de les cases són els mateixos que els del segle XIX, això diria que és el més dificil de canviar, tot i les aportacions culturals dels immigrats que es van barrejant, amb el temps, amb les més tradicionals. Albaca, all, formatge parmigiano reggiano, oli verge extra d'oliva, tomàquet...són les olors que em fan entrar en tràngol.

Sóc a Bilbao, i unes molestes llàgrimes em piquen al fons dels ulls.