No fotem el calet ara, home!

Avui, m'he aixecat de mal humor, potser perquè tinc la regla i aquest canviament que es produeix dins del cos de les dones, de vegades ens provoca una inusitada irritabilitat.
Ara que tothom estudia història, m'ha vingut al cap que Maquiavel sostenia que la història i la vida no tenen cap significació precisa...o important. La història i la vida, només són una lluita de formes, necessària, guanyada pel més valent.

En aquest darrer any m'he apropat a la cultura catalana, com he pogut, des de Bilbao. He aprés la llengua (més o menys, encara em falta camí lingüístic per recòrrer ), he visitat Catalunya (Tarragona, Girona, Barcelona, la Costa Brava) en quatre ocasions. Com que jo sóc una noia una mica "bitxo", és a dir, m'agrada anar a contracorrent, vaig pensar per què no estudiar el català? aquesta llengua que tant s'assembla a l'italià i al francés, oi? doncs, diccionari i llàpis a la má dreta i llibre a la mà esquerra vaig començar a llegir i llegir, i a subratllar paraules, expressions, i conceptes que eren totalment nous per a mi, que els havia d'interioritzar igual que un nen petit quan comença a esgrimir les primeres paraules per endinsar-se dins de la realitat que l'envolta.
El poble català té uns arrels, com a mi m'agrada dir, de renci llinatge, amb paraules lligades a la història dels romans i dels francesos, el poble català té una gastronomia colossal, com diria Josep Pla, qui preferia la cuina de tota la vida, la tradicional, les sardines, encara que facin ordinari, i una bona escudella amb carn d'olla, o un bon estofat de vedella.

Estic enamorada de Catalunya sí, de la part que he vist, perquè la que no he vit no la conec. El que no conec tant són els catalans, els contactes que he tingut han sigut més aviat per facebook, però no he arribat a conviure mai amb catalans, he conegut en persona, això sí, a diversos catalans i catalanes però el que és diu conviure, no ho he fet mai. Potser siguin tancats, com diuen alguns, i a allò de la avarícia, no li dono massa importància, la cultura de estalviar sempre està millor que la de la disbauxa (que tenim els bascs, per expemple). Per aquest motiu, no puc dir si em trobo bé entre catalans o no, perquè no hi he conviscut. Només una vegada em va semblar que se m'engegava a dides pel fet d'aprendre el català, una frase barruda, com sortida d'un aldarull de mercat del segle xix, va saltar d'un bloc i va dir que algú estava escrivint en la llengua que no toca i que era millor anar-se a vendre estufes al sàhara. Evidentment em vaig sentir ofesa però no li vaig donar importància perquè les estupideses creixen només si li donem importància i això era una engruna de pà en el desert. Suposo que hi haurà de tot, com en la vinya del senyor, però en realitat jo avui no volia escriure sobre la cultura catalana, ja ho faré un altre dia, i parlerem de en Coromines.

El que vull dir és que estic tipa de la corrupció política, de la corrupció de la església, de la corrupció social, de la falta de valors, i només em falten uns senyors polítics dient que el problema és la importació, que les "famílies"hem de estalviar, que hem viscut pel damunt de les nostres possibilitats...com deia Pla...no fotem el calent ara, home!!! Estic en contra de la democràcia, sí senyor, i ho dic en veu alta: LA DEMOCRÀCIA SEMPRE ACABA EN CORRUPCIÓ, NO FUNCIONA. Democràcia és una paraula grega que vol dir que governi el poble, i jo, sincerament, del poble no me'n fio gens. Jo sóc partidaria del liberalisme, com Cromwell, però no de la democràcia. El liberalisme assenyala fins allà on ha d'arribar el poder del qui governa, sigui qui sigui. Liberalisme i democràcia no necessariament han d'anar junts. Fins i tot es poden contradir, i es contradiuen.