miércoles, 26 de enero de 2011

EL PESSIMISME CÒSMIC DE LEOPARDI

El meu pare ormai s'ha mentalitzat de que la seva filla és així, ell hauria volgut que jo enlloc de estudiar grec i llatì hagués tractat de solucionar problemes de matemàtiques i física, que enlloc de estudiar periodisme m'hagués licenciat en alguna mena de enginyeria, però per sort de la ciència, jo vaig ser recalcitrant i em vaig capficar en el món de les lletres i vaig acabar la carrera dels esquenadrets de la literatura: periodisme. Va ser la meva mare, la que em va motivar a decantar-me per aquesta mena d'estudis, suposo que perquè a ella li agradava molt sentir la ràdio, i perquè al col·legi li havien dit que jo era molt bona escrivint el texte dels cómics que dibuixaven les altres nenes...no trobo altres motius. Avui, que Alemanya necessita gent en el mercat de treball, jo estudio el català des de Bilbao, serà incongruent, però em ve de gust així.

Pel que he llegit, el poeta italià Leopardi, va ser tot un escèptic i anava pel món amb molt de pessimisme, diu en el Zibaldone que l'home s'enganya ell mateix quan creu en la solució dels problemes que planteja la vida, perquè res no té solució. La naturalesa no té lògica, és absurda i capriciosa. Es tracta del pessimisme còsmic. Avui l'he explicat al meu pare que no sóc racionalista, que jo faig part d'aquesta naturalesa irracional, però m'ha mirat com si tingués l'aspecte d'un gripau geperut. El cas és que Leopardi potser tingués raó, potser viure sigui un error de càlcul i l'existència sigui una cosa irremeiablement perduda.

No em puc considerar una escèptica al cent per cent o una pessimista cósmica, és a dir, no estic dins del grup de persones que consideren que les coses no tenen ni esperit ni materialitat, però tampoc sóc una somiatruites al cent per cent, jo més aviat penso que sóc una dona corrent, vull dir, per a mi, la materia domina les coses, sense gaire o gens de esperit, però sóc feliç fruint dels plaers il·lusoris de la vida, perquè segurament, quan els anys em pesin m'acostaré més al pensament pessimista de Leopardi.

3 comentarios:

Anónimo dijo...

Brillant, impecable i definitori si algú et coneix bé. sí, tu ets així. Em sento orgullós de tu quan escrius així. Si a més hi posessis algun puntet de més, ja seria l’Hòstia. Molt bé microbi.

Mercedes dijo...

Gràcies Anónimo, els meus escrits no tindrien cap sentit sense lectors com tu.
P.D. Totes maneres, vaig millorant amb allò dels puntets, oi?

Carles Garcia Guinda dijo...

Un regalet amb la veu del gran Vittorio Gassman

http://www.youtube.com/watch?v=_2J2Irc5VX4&NR=1

Salut!