Barreja de pensaments: diumenge, cel gris ...i Itàlia.
Avui no és diumenge, si fos diumenge el dia espurnejaria al calendari amb una llum vermella. A mi mai m'han agradat els diumenges, són dies de grisor per a mi, sense color i m'irriten fins al punt que els meus instints més primitius queden enardits, com les flames d'una foguera pels bufecs del vent.
El meu tarannà bonhomiós s'empetiteix com una samarreta de lana després d'una neteja en la rentadora a 90 graus centígrads.
Els diumenges, dies de foscúria i d'aldarull emocional, dies de barra i grolleria. Avui no és diumenge, per sort, però a Bilbao tenim cel gris i la tristor apareix més palesament dins del bucle fosc del pas del temps. Els diumenges i la grisor del cel em malejen. El problema és que no em puc desempallegar ni del últim dia de la setmana ni del color del cel que cobreix la meva existència terrenal.
Itàlia és un pais que conec bé, parlo un italià molt fluid, gairebè perfecte i m'agrada aprofitar totes les ocasions que puc per expressar-me en aquesta llengua. El meu pensament que ara comença a estar catalanitzat, tè molts matisos italians i el meu caràcter quan tira l'aigua cap al seu molí, és més aviat loquaç i gesticulador. Itàlia és un pais on he viscut molts diumenges de barra i quimeres però també és un pais que atrau pel seu art, la seva literatura, la seva cuina, la seva pintura i el seu paisatge. Tinc bons amics italians amb els que he passat i passaré bons moments però Itàlia també és un pais que s'expressa amb una vehemència teatral que amaga un tarannà fred i calculador.
El meu tarannà bonhomiós s'empetiteix com una samarreta de lana després d'una neteja en la rentadora a 90 graus centígrads.
Els diumenges, dies de foscúria i d'aldarull emocional, dies de barra i grolleria. Avui no és diumenge, per sort, però a Bilbao tenim cel gris i la tristor apareix més palesament dins del bucle fosc del pas del temps. Els diumenges i la grisor del cel em malejen. El problema és que no em puc desempallegar ni del últim dia de la setmana ni del color del cel que cobreix la meva existència terrenal.
Itàlia és un pais que conec bé, parlo un italià molt fluid, gairebè perfecte i m'agrada aprofitar totes les ocasions que puc per expressar-me en aquesta llengua. El meu pensament que ara comença a estar catalanitzat, tè molts matisos italians i el meu caràcter quan tira l'aigua cap al seu molí, és més aviat loquaç i gesticulador. Itàlia és un pais on he viscut molts diumenges de barra i quimeres però també és un pais que atrau pel seu art, la seva literatura, la seva cuina, la seva pintura i el seu paisatge. Tinc bons amics italians amb els que he passat i passaré bons moments però Itàlia també és un pais que s'expressa amb una vehemència teatral que amaga un tarannà fred i calculador.
Comentarios