PRIMERS DIES D'ESCOLA

La infantesa, diuen els freudians, és el període que condiciona, limita i marca les nostres vides. Les criatures poden arribar a ser molt cruels, els nanos estàn interioritzant el món exterior que per a ells és totalment nou i desconegut i els resulta molt complicat entendre i controlar l'odi, la frustració o el desig. Jo mateixa vaig patir de petita el llenguatge directe i salvatge dels meus companys d'escola. He sigut una nena sensible i neguitosa, i vaig suportar molt malament els primers dies de col·legi que vaig començar amb molta il·lusió sense cap mena de dubte, però el contacte directe amb altres nens que cridaven, es barellaven, i no respectaven la meva exagerada ingenuitat va provocar que trobés molt a faltar les carícies tendres i els petons de la meva mare. Era un col·legi privat, laic i misto, és a dir, hi havia nens i nenas, també el meu germà era un alumne d'aquest centre educatiu, que malgrat les seves promeses de venir a veure'm, mai es va passar per la meva classe. Tot aquest neguit em provocava el vòmit després del dinar, aquest fet va fer que em fes coneguda com "vòmit" entre els meus estimats companys d'escola.
Van ser cinc dies, una setmana laboral només, però em van semblar una eternitat. La meva decisió va ser la de amençar als meus pares amb llençar-me per la finestra del cotxe si no em canviaven d'escola.

Quinze dies més tard, ja induia un uniform verd a quadrets i feia part dels alumnes del col·legi de les irlandeses, cristià-católic, femení i també costava calers, però al menys, hi havia un ordre, una disciplina, no oblidaré mai el dia que fent cua per anar al menjador, una meva companya va intentar estrangolar-me amb una bufanda de lana blanca, però una "mother", una monja que vigilava la cua la va parar amb tota l'autoritat que necessitava aquella criatura selvatge.

Comentarios

Entradas populares