PINZELLADES SOTA EL CEL BLAU DE BARCELONA

Sota un cel blau i net es desperta Barcelona, malgrat el progrés, encara les dones parlen de les seves malalties i els homes de futbol, els turistes pregunten en totes les llengües de la diàspora i amb tots els accents de la globatlització per un indret desconegut.

Les petjades d'una noia que no troba a faltar la presència d'un televisor panoràmic deixen la seva empremta en tots els racons d'una ciutat que utilitza el cotxe com una mena de pròtesi que quan s'espatlla cal reparar amb una urgència que no s'exigeix ni al metge de capçalera.

Els pardals inquiets busquen engrunes de pa pels carrers per poder encarar el camí i buscar indicis de noves precipitacions. El temps s'esfugeix com el flaire d'un mort humil en la fredor d'un nínxol. Dies de tardor que fan olor de pessebre i de fusta cremada, quedaran emmagatzemats en el record com un geni en una bombona de butà.

Demà tot quedarà lluny, molt lluny, com si fos un salt del romànic al modernisme, del feudalisme al capitalisme, però encara queda alguna cosa flotant en l'ambient, vora la ratlla de l'oblit: el cel del capvespre que s'ha rendit definitivament al fet que el temps passa sense remei.