martes, 9 de noviembre de 2010

PARE

Moltes vegades una gota ha fet vessar l'oceà de còlera que reprimia dins d'una xerrameca silenciosa.

Els meus ulls encarcarats s'aixopluguen sota unes llàgrimes plúmbies llençant una mirada cap a racós desconeguts buscant l'absència de basardes i estirabots, i una presència més segura de si mateixa.

Pors arrossegades que han de ser desembussades per envigorèixer els corriols d'una vida conreada sota la pluja d' incerteses i la sequera d'afectes i tendreses.

Figura bonhomiosa de la que surtia de tant en tant un tro eixordador i ara dins meu espurnejen preguntes sense resposta, va creixent la necessitat de silenciar crits arrelats en pors adotzenades.

La meva ignorància és deixeble del teu no desig de saber, per això et demano perdó, per empetitir la generació que em toca quan s'enarden les basardes ja conegudes.

El sofert tarannà no m'ajudarà, i és clar que de passadís he de canviar, per tard o d'hora al replà de la saviesa poder arribar.

Cançó.

2 comentarios:

Agusti dijo...

Tos hem patit les mirades severes dels nostres ancestres, el que no sabem és la falta que fan quan marxen,llavors recordem les seves " batalletes" amb recança.

Mercedes dijo...

Gràcies Agustí, hi estic d'acord amb tu.