LA MINERIA AL PAIS BASC

La meva mare i jo a Gallarta, poble del meu besavi, miner.

Queda lluny aquella época en què els miners, entre d'ells el meu besavi, feinejaven entre un paisatge de forats al bell mig de les nostres verdes muntanyes, que eren explotades en un primer moment per senyors feudals de renci llinatge i més tard per l'Estat, que donava els drets d'explotació de la mina als veïns més burgesos que compraven aquesta concessió amb reales, i que han sigut el motor de l'economia del Pais Basc durant el segle XIX i part del XX.

Baracaldo, Valle de Tràpaga-Trapagarán, Ortuella, Abanto y Ciérvana, Muskiz, Galdames, Artzentales, Sopuerta i Alonsótegui són els pobles dels miners enfeinats que s'endinsaven en les entranyes d'una terra húmida mitjançant unes galeries, quan el mineral no es trobava a la superficie. Carregats d'eines molt precaries per desenvolupar una feina rabassuda, com porres, castells, rascles, aixades i cistells per recollir el mineral, només es podien il·luminar amb una senzilla espelma penjada al mur i la ventilació dins d'aquestes galeries era fi com el suspir d'un ànima que s'en va.

El brogit estrepitós dels explosius que s'esqueixava contra el cor de les dones dels miners feia part d'una feina selvatà, però quan el mineral es trobava en zones molt dures, feien servir aquest sistema d'explotació, i jo encara tinc viu el record d'escoltar aquest soroll excruixidor i secsejant que com un terratrémol movia la terra, quan era petita i visitava tots els diumenges la família del meu pare al poble de Gallarta.

Les mines, els miners, molts d'ells amb amputacions com el meu besavi, operacions que es realitzaven sense anestèsia a l'hospital miner de Gallarta, perquè un explosiu endarrerit i recelós d'esclatar per l'humiditat de la terra els va a agafar per sorpresa com un parany, la grisor d'una feina desenvolupada en condicions arcaiques i que semblen inversemblants, els olors a pólvora, a sang, a húmid, fan part del mateix quadre, que bé podria formar part d'una de les pintures negres de Goya.

El Pais Basc, era terra de promesa pels immigrants que es llençaven a les mines com a un oceà d'oratges i tempestes, i que han deixat les seves petjades en el desenvolupament de l'economia d'aquestes terres grises.

El destí final del mineral, moltes vegades, eran els carregadors en la Ría Nervión i en el mar car emprenien viatge cap a Europa...

Com en una cadena de muntatge, la mina donava embranzida al mercat de treball en d'altres sectors com el transport (ferrocarril) i els forns de fondre el ferro, per exemple Altos Hornos de Vizcaya va ser una empresa de molta importància i que es va convertir en llodriguera de treballadors en la marge esquerra del riu Nervión, fins als noranta quan es van tancar també les últimes mines que quedaven. Els empresaris, mirant de reüll a la grisor del cel que cobreix sovint les terres basques, van començar a canviar el nostre paisatge verd per el d'altres zones on la mano d'obra els deixés més marge de ganàncies.

Malgrat tot, el museu miner de Gallarta, encara ens recorda que el Pais Basc va néixer del ferro.


Mercedes Lázaro