EXPOSICIÓ AL FACEBOOK
Navego sovint per internet i les xarxes socials com el facebook, i per la meva consciència navega constantment un dubte: estic exposant la meva persona en un aparador, oi? Vaig obrir un compte en aquesta coneguda xarxa fa un any, perquè volia conèixer gent de cultura catalana, poble que em crida l'atenció sense cap motiu aparent, potser algun avantpassat és el que em treu l'espèrit català d'endins. Un any després d'obrir aquest compte em trobo amb doscents dos amics, dels quals un alt porcentatge són catalans, el que m'ha permés conèixer i aprendre una llengua que viu aprop a la meva existència, i amb una serie de fotos que he penjat per donar a conèixer el meu perfil.
La veritable experiència és la capacitat de continuar tenint experiències, i en aquest experiment social algú ha dit a algú que el facebook és una mena d'aparador, que les dones ens exponem allà i que sóm objecte dels homes que es deixen portar pel morbo. He de dir que tot això ha creat en la meva fràgil sensibilitat un xock, una parada emocional i física.
No sé vostès però jo no tinc gaire res clar a la vida, sóc feble, dependent de qualsevol que sigui més fort que jo, poruga, ploramica, dolça, tendra, intel·ligència fràgil com l'equilibri amb que s'aguanten els televisors de plasma (que no vol dir idiota, no ens passem), atractiva, encara jove, desordenada, rosseta i petitona. Si no hi esteu d'acord, s'accepten correccions.
La meva fragilitat em fa dubtar, reflexionar, he tret fotos del facebook que penso puguin perjudicar el respecte a mi mateixa, però aqui tampoc no tinc res clar sobre què sigui el respecte per un mateix, el respecte pels altres, si em respecto a mi mateixa, respecto als altres? si no em respecto a mi mateixa...no respecto als altres? Diuen que aprendre és retrobar-se i és el que voldria fer: retrobar-me amb mi mateixa.
En aquest món d'esperançes inesgotables, jo penso que el facebook ens permet interaccionar amb els altres, no es tracta d'una exposició perquè no som objectes, som persones i l'ésser humà és sociable. Les dones que tenen un aspecte físic agradable és normal que siguin afalagades quan caminen pel carrer, sense necessitat d'estar exposades en un aparador, de la mateixa manera penso succeix en les xarxes socials.
Si mirem cap al futur amb esperança, penso que hem de mirar també cap al progrés, deixar de pensar que ens exposem, que estem al servei dels altres i hem de començar a adonar-nos que fa anys i panys que l'ésser humà és un ésser que necessita un ego motivat, xerrar, compartir, aplaudir i discutir, sigui en un parc, vora el mar, a casa, en un restaurant, o en una xarxa social.
La veritable experiència és la capacitat de continuar tenint experiències, i en aquest experiment social algú ha dit a algú que el facebook és una mena d'aparador, que les dones ens exponem allà i que sóm objecte dels homes que es deixen portar pel morbo. He de dir que tot això ha creat en la meva fràgil sensibilitat un xock, una parada emocional i física.
No sé vostès però jo no tinc gaire res clar a la vida, sóc feble, dependent de qualsevol que sigui més fort que jo, poruga, ploramica, dolça, tendra, intel·ligència fràgil com l'equilibri amb que s'aguanten els televisors de plasma (que no vol dir idiota, no ens passem), atractiva, encara jove, desordenada, rosseta i petitona. Si no hi esteu d'acord, s'accepten correccions.
La meva fragilitat em fa dubtar, reflexionar, he tret fotos del facebook que penso puguin perjudicar el respecte a mi mateixa, però aqui tampoc no tinc res clar sobre què sigui el respecte per un mateix, el respecte pels altres, si em respecto a mi mateixa, respecto als altres? si no em respecto a mi mateixa...no respecto als altres? Diuen que aprendre és retrobar-se i és el que voldria fer: retrobar-me amb mi mateixa.
En aquest món d'esperançes inesgotables, jo penso que el facebook ens permet interaccionar amb els altres, no es tracta d'una exposició perquè no som objectes, som persones i l'ésser humà és sociable. Les dones que tenen un aspecte físic agradable és normal que siguin afalagades quan caminen pel carrer, sense necessitat d'estar exposades en un aparador, de la mateixa manera penso succeix en les xarxes socials.
Si mirem cap al futur amb esperança, penso que hem de mirar també cap al progrés, deixar de pensar que ens exposem, que estem al servei dels altres i hem de començar a adonar-nos que fa anys i panys que l'ésser humà és un ésser que necessita un ego motivat, xerrar, compartir, aplaudir i discutir, sigui en un parc, vora el mar, a casa, en un restaurant, o en una xarxa social.
Comentarios