Aigues del Nord part I

Em criden l'atenció les reflectides clapes de llum en les aigues del mar que, espurnejen ufanoses en una terra avesada a la absència de desferres. Caminant per un llarg passadís construit sobre el mar Cantàbrico, al costat del Puerto Deportivo de Getxo i que pràcticament uneix les dues marges que flanquejen el rio Nervión, o també conegut com "la ria de Bilbao", puc albirar a l'horitzó un petit vaixell acotxat per d'altres més grans.
A Vizcaya, la meva terra, on tinc els meus arrels més propers i actualitzats, de vegades, em sento a cobert de la realitat i del temps, que sembla estar suspés enlaire.
Guaito al fons del paisatge amb els meus ulls ametllats d'ambre, la muntanya "Serantes", que arrapada al mineral de la terra i de la història de l'extracció del ferro , queda al darrere de les fàbriques, grues i vaixells del transport marítim que a la vora del Nervión, han sigut el motor de l'economía del Pais Basc durant tota la década dels seixanta, fins al vuitanta, moment en el que el sector primari o d'industria pesant va donar pas al sector terciari o de serveis. El Pais Basc, va anar deixant de construir vaixells i d'extreure el ferro, pam a pam des de l'any 1975 - quan al mes d'abril va néixer una servidora- per començar a rebre la visita de turistes que volen gaudir d'una terra mullada a ritme de xim xim o xirimiri, i on es conrea el txakolí, un vi que també, xino-xano que arriben els encuriosits de fora a conéixer la nostra cultura, va millorant de qualitat.

Música popular.