DESCOBRINT GIRONA 2010 PART 1





A Bilbao les gotes d'aigua rellisquen finestra avall mentre la remor incessant dels motors de l'avió que em portarà fins al meu destí català delata que estic a punt de començar el meu viatge cap a terres catalanes.
Les primeres impressions d'una ciutat amb la que havia somniat superen la ficció del somni. Girona és per a mi un grapat de records, el seu passat més remot passeja entre els carrers del barri vell envoltats de pedra i amples finestres amb reixes que defenen i protegeixen la privacitat dels seus habitants , carrers estrets que dirigeixen els meus passos pels racons aspres i elegants d'aquesta ciutat amb flaire italià. Les llums, penjades d'un cable, il·luminen la història reflectida en edificis del segle passat i en les cases modernes construides a redó del caràcter dels seus habitants.
Diuen que la gent de Girona és gent tancada, com ho són a Gènova, on tinc bons amics que ja m'esperen impacientment. M'agrada la gent tancada perquè té més sensibilitat, sempre m'han ensenyat que és de dolent gust mostrar les emocions als altres perquè és molt lleig. Quan aquests sentiments tancats esclaten dins nosaltres per la força inextricable de la vida, les emocions es tornen més intenses, i això és el que em transmet Girona: emoció tancada que esclata i transforma aquesta explosió emocional conformant una immensa catedral gòtica, la més gran del món, amb 22, 98 metres d'amplada.
Si Déu existeix, estic segura que viu a Girona, si Déu és omnipresent estic segura que ha triat la catedral d'aquesta ciutat catalana per vigilar al món i protegir-se dels agnòstics.




Comentarios

Entradas populares