viernes, 16 de julio de 2010

A UNES ALEGRIES MOMENTÀNIES

No és menester que digau,
de qui sou, més alegries,
que bé es coneix que sou mies
amb lo poc temps que durau.

Ditxes, glòries i alegries,
per què us queixau de ma sort,
si vosaltres m’haveu mort
en lo millor de mos dies?
En fi, sou ventures mies
que entre desditxes penau;
la causa reverenciau,
per qui viviu i moriu:
solament lo que sentiu
no és menester que digau.

Saber sofrir es cordura,
quan amor no dona lloc
a que es mitigue lo foc
o a que ajude la ventura:
emperò l’amor procura
quan pot, amb majors porfies,
agotar ventures mies;
tant, que vista ma fatiga,
no hi ha algú que no diga
de qui sou mes alegries.

La ventura que no alcança
lo fi de sa possessió,
no és ventura, ni és raó,
sinó engany de l’esperança,
efectes d'esta mudança
han de ser mes alegries;
sofriu en sobiranies
i entre penes desiguals,
viviu i moriu lleials,
que bé es coneix que sou mies.

És ma ditxa tan escassa,
que sols ha sabut sentir
lo que és viure i morir:
efectes del mar que passa.
A l’amor que penes traça
deveu lo que procurau,
ventures que atormentau;
i encara que són desditxes,
solament pareixeu ditxes
amb lo poc temps que durau.



EL RECTOR DE VALLFOGONA (m'agrada molt)

No hay comentarios: