martes, 29 de junio de 2010

CULTURA CATALANA

Tinc una tendència molt intimista en els meus escrits, és que una vegada una meva amiga em va donar un consell: fer del meu bloc una mena de diari, i des de aleshores, ho he anat fent. El que no m'havia proposat la meva amiga era escriure en català, suposo que perquè ella no té res que veure amb aquesta llengua que estic interioritzant en el meu intel·lecte. Estic aprenent català perquè no és una llengua de pas i de trobada, és un conjunt de mots i de formes d'expressió que utilitza la cultura catalana que té arrels històrics en un passat comú. El català em cau bé perquè jo sóc dolça i aquesta llengua dibuixa somrís amb les seves expressions i mots tendres, el meu nom de fet m'agrada més amb la cadència catalana, no em digueu, que no és bonic escoltar dir "Mercè".
Desfullant els llibres m'ha sortit com un sol lluent una reflexió que descobreix un paral·lelisme entre dos cultures diferents i que m'estàn a prop: Itàlia i Catalunya, bé, el que he llegit és això:
"A Calàbria i Sicília el poble no es vinculava a res i la gent no se sentía feliç. A la mateixa època Florència, Bolonya i Gènova eren regions amb xarxes de solidaritat, amb gremis, fraternitats religioses, societats pel manteniment d'edificis singulars i d'ajuda mútua. Paral·lelament a Catalunya passaven coses semblants: la Corona d'Aragó ja permitia les associacions i lligues d'acció, mentre que a la Castella dels Trastàmara encara eren prohibides".
Els llibres, amics meus, malgrat els miri de puntetes, em fan compartir una experiència que em fa més savi, més raonable i més tolerant.

Escolta-ho en el vent. Gerard Quintanta.

2 comentarios:

Elara dijo...

De fet, part de la història catalana està unida a la dels estats italians pel comerç o per les colònies, amb reis d'origen català cap a terres italianes...però també hi ha un fort paral·lelisme entre Catalunya i la corona d'Anglaterra...no deixa que les monarquies menys riques són les que han de passar a negociar amb els homes forts de la terra.

Mercedes dijo...

Gràcies Elara, el post m'ha quedat una mica buit de documentació històrica, peró el teu comentari l'ha enriquit.